Llei promulgada pel Parlament del Regne de Gran Bretanya al maig de 1773 que permetia a la Companyia Britànica de les Índies Orientals vendre el seu te en les Tretze Colònies d'Amèrica del Nord sense pagar impostos.
La Declaració d'Independència és un text polític fonamental per a la història dels Estats Units. Arran d'aquesta declaració les Tretze Colònies britàniques d'Amèrica del Nord se segregaven del Regne de Gran Bretanya i esdevenien independents. Entre els redactors del text convé de destacar Thomas Jefferson que seria després el tercer President dels Estats Units (Benjamin Franklin també formava part del comitè redactor). Les idees del text presenten una influència clara de les idees il·lustrades per partir de la suposició de la igualtat entre homes.
El Tractat de Versalles de 1783 va ser signat per les tres nacions : França, Espanya i Gran Bretanya. Constituint la contrapart del Tractat de París (1783), signat pels britànics i els membres de les Tretze Colònies dels EUA que havia posat fi a la Guerra d'Independència dels Estats Units. En aquesta guerra els francesos i espanyols hi havien participat al costat dels insurgents.
La Constitució dels Estats Units és el document de govern i la llei suprema dels Estats Units d'Amèrica. La seva redacció va finalitzar el 17 de setembre del 1787 per la Convenció Constitucional a Filadèlfia, Pennsilvània, i després va ser ratificada pels delegats que representaven els pobles dels tretze estats.
L'Assemblea de notables va ser una assemblea consultiva convocada pel rei de França. Similar als Estats Generals, els membres de l'assemblea de notables eren triats pel rei, en lloc de ser electes per votació.
George Washington fou el primer president dels Estats Units d'Amèrica, és considerat un dels Pares Fundadors.
Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions. El 1788, el rei Lluís XVI, a proposta de Necker, va acceptar convocar els Estats Generals pel 5 de maig de 1789, fet que significava un triomf momentani de la noblesa en la crisi econòmica que afectava el regne. En aquesta ocasió, però, els Estats Generals comptarien amb un nombre més gran de membres del Tercer Estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles, el Tercer Estat refusaria el vot per estaments i exigiria el vot individual. La negativa reial motivaria que el Tercer Estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.
La Constitució Civil del Clergat va ser un conjunt de disposicions legislatives aprovades per l’Assemblea Constituent de França (12 de juliol de 1790), sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat.
La Constitució francesa de 1791 fou la primera constitució escrita de la història francesa i va ser promulgada per l'Assemblea Constituent el 3 de setembre de 1791 i acceptada per Lluís XVI el 16. Contenia la reforma de l'Estat francès, quedant França configurada com una monarquia constitucional.
A contracor, el rei Lluís XVI i els poderosos van haver van haver d’acceptar la nova monarquia constitucional imposada per la Revolució. Les condicions d’aquesta, però, tampoc van resultar satisfactoris pel gruix de la població francesa, ni encara menys, per a les monarquies absolutistes europees, les quals, preocupades per la seva pròpia supervivència i perquè la Revolució no s’estengués, van declarar la guerra a França. En aquesta situació, el poble va donar suport a la facció revolucionària més radical, els jacobins, liderats per la figura de l’advocat Maximilien Robespierre. La Convenció va acusar aleshores el rei de traïció i, condemnat a mort, Lluís XVI, el ciutadà Capet, va ser decapitat el gener de 1793.
A contracor, el rei Lluís XVI i els poderosos van haver van haver d’acceptar la nova monarquia constitucional imposada per la Revolució. Les condicions d’aquesta, però, tampoc van resultar satisfactoris pel gruix de la població francesa, ni encara menys, per a les monarquies absolutistes europees, les quals, preocupades per la seva pròpia supervivència i perquè la Revolució no s’estengués, van declarar la guerra a França. En aquesta situació, el poble va donar suport a la facció revolucionària més radical, els jacobins, liderats per la figura de l’advocat Maximilien Robespierre. La Convenció va acusar aleshores el rei de traïció i, condemnat a mort, Lluís XVI, el ciutadà Capet, va ser decapitat el gener de 1793.
La Reacció Termidoriana,va ser el producte d'un cop d'estat dins la Revolució francesa. Va anar dirigida contra els Jacobins els quals havien dominat el Comitè de Salvació Pública. Va ser impulsada per la votació de la Convenció Nacional per executar Maximilien Robespierre, Louis Antoine de Saint-Just, i d'altres líders membres del govern revolucionari. Va ser la fi de la fase més radical de la Revolució francesa.
l directori va ser la penúltima forma de govern adoptada per la Primera República Francesa, durant la Revolució francesa. Establert per la Constitució de l'Any III que va aprovar la Convenció termidoriana, es va iniciar el 26 d'octubre de 1795, i va acabar amb el cop d'estat del 18 de brumario de l'Any VIII (9 de novembre de 1799) que va instaurar el Consolat. Després del període del Terror imposat per l'ala més extremista dels Jacobins, es va produir un retorn cap a posicions més moderades. La Constitució de l'any III és el text que va establir el Directori durant la Revolució francesa.
Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.
El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798). Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).
Emperador dels francesos és el títol que es va imposar a Napoleó Bonaparte en 1804 amb la instauració del Primer Imperi Francès, fins a 1815, any en què les potències europees coalitzades li van permetre continuar ostentant-ho.
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d’octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d’Europa, arran de la fi de l’imperi napoleònic.
La Batalla de Waterloo fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de Napoleó Bonaparte i les forces angloprussianes comandades per Wellington que va tenir lloc el 18 de juny de 1815 a una planura propera a Waterloo al ducat de Brabant, actualment Brabant Való a Bèlgica. Un exèrcit francès, sota el comandament de Napoleó, va ser derrotat pels exèrcits de la Setena Coalició.
Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.
Grècia, sotmesa a l’Imperi Turc des del segle XVI, havia desenvolupat un profund sentiment nacional durant dècades. A més, la seva burgesia va finançar el moviment revolucionari que va lluitar per la independència durant gairebé deu anys (1821-1830). Occident, però, va interpretar aquesta lluita del poble grec per la seva independència com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus. Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.
El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder. A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.
We'd love to hear from you. Please send questions or feedback to the below email addresses.
Before contacting us, you may wish to visit our FAQs page which has lots of useful info on Tiki-Toki.
We can be contacted by email at: hello@tiki-toki.com.
You can also follow us on twitter at twitter.com/tiki_toki.
If you are having any problems with Tiki-Toki, please contact us as at: help@tiki-toki.com
Close