La Llei del Te (en anglès: Tea Act) va ser una llei promulgada pel Parlament del Regne de la Gran Bretanya el maig de 1773 que permetia a la Companyia Britànica de les Índies Orientals vendre el seu te a les Tretze Colònies d'Amèrica del Nord sense pagar impostos, es va promulgar per intentar rellançar la companyia, que es trobava en una greu crisi, atorgant-li un lloc monopolista en el comerç britànic. Com a conseqüència, els colons de les Tretze Colònies van iniciar un boicot al te britànic per que va culminar amb el Motí del té de Boston.
El Regne Unit tenia tretze colònies a la costa oriental d’Amèrica del Nord. El 4 de juliol de 1776, els habitants de les tretze colònies es van proclamar independents en una Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson en la qual es proclamava la llibertat de les persones, el dret de rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta declaració d’Independència s’hi va afegir la Declaració dels Drets de l’Home de Virgínia.
El tractat de Versalles va ser signat per les tres nacions: França, Espanya i Gran Bretanya. Constituint la contrapart del Tractat de París (1783), signat pels britànics i els membres de les Tretze Colònies dels EUA que havia posat fi a la Guerra d'Independència dels Estats Units. En aquesta guerra els francesos i espanyols hi havien participat al costat dels insurgents.
L'any 1787, després del fracàs dels grans ministres transformadors: Turgot i Neker, i davant l'apurada situació de la hisenda francesa, el rei Lluís XVI va convocar una Assemblea de Notables amb l'esperança de guanyar el suport de la noblesa davant d'una imminent revolució. En aquest esdeveniment va reclamar a l'aristocràcia la col·laboració financera mitjançant el pagament d'un impost que es faria sobre el producte de totes les seves terres, però els notables es van mostrar hostils i rebels davant la comanda. Aquest fet va ser conegut com "La revolta dels privilegis". Va ser així que els nobles van retirar el seu suport a el règim monàrquic, sobretot a rei, obrint les portes a la nova revolució, que, sense saber-ho, canviaria el rumb de país i de la història.
La Constitució dels Estats Units és el document de govern i la llei suprema dels Estats Units d'Amèrica. Va ser elaborada al 1787 per la Convenció Constitucional a Filadèlfia, Pennsilvània, i després va ser ratificada pels delegats que representaven els pobles dels tretze estats.
En 1787, va presidir la Convenció de Filadèlfia que va esbossar la Constitució dels Estats Units d'Amèrica i el 1789, va ser triat de manera unànime com el primer president dels Estats Units. Va tractar de crear una nació capaç de sostenir la pau amb els seus països veïns. La seva Proclama de la Neutralitat de 1793 va servir de base per evitar qualsevol implicació en conflictes estrangers. Va recolzar els plans de construir un govern central fort mitjançant el pagament del deute nacional, l'aplicació d'un sistema fiscal eficaç i la creació d'un banc nacional. Washington va evitar la guerra i va mantenir una dècada de pau amb la Gran Bretanya amb la signatura de l'Tractat Jay en 1795, malgrat la intensa oposició de el Partit Demòcrata-Republicà. Encara que mai es va afiliar oficialment a el Partit Federalista, recolzava el seu programa. Els seus dos períodes de govern van establir moltes polítiques i tradicions que existeixen fins al dia d'avui.
Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions.
La Constitució Civil del Clergat va ser un conjunt de disposicions legislatives aprovades per l’Assemblea Constituent de França, sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat.
Fill del delfí Lluís, succedeix en el tron francès el seu avi Lluís XV. En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París. Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.
Va ser la primera constitució escrita de la història francesa i contenia la reforma de l'Estat francès, quedant França configurada com una monarquia constitucional. La Constitució estableix que la sobirania resideix en la nació i ja no en el rei, que es titula "rei dels francesos". Proclama la llibertat de pensament i de premsa, i la llibertat religiosa. Suprimeix la noblesa i les distincions hereditàries, les ordres de cavalleria, les corporacions i gremis, i estableix el lliure accés als oficis i funcions que fins ara es reservaven a la noblesa o s'heretaven. El manteniment dels llocs de culte passa a dependre de l'Estat que remunerarà als religiosos.
La Reacció Termidoriana o Convenció Termidoriana, en francès:Convention thermidorienne, va ser el producte d'un cop d'estat dins la Revolució francesa. Va anar dirigida contra els Jacobins els quals havien dominat el Comitè de Salvació Pública. Va ser impulsada per la votació de la Convenció Nacional per executar Maximilien Robespierre, Louis Antoine de Saint-Just, i d'altres líders membres del govern revolucionari. Va ser la fi de la fase més radical de la Revolució francesa.
El directori va ser la penúltima forma de govern adoptada per la Primera República Francesa, durant la Revolució francesa. Establert per la Constitució de l'Any III que va aprovar la Convenció termidoriana, es va iniciar el 26 d'octubre de 1795, i va acabar amb el cop d'Estat de l'18 de brumari de l'Any VIII (9 de novembre de 1799) que va instaurar el Consolat. Després del període de la Terror imposat per l'ala més extremista dels Jacobins, es va produir un retorn cap a posicions més moderades.
El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798). Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).
Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.
El Primer Imperi Francès, conegut comunament com a Imperi Francès, Imperi Napoleònic o simplement l'Imperi, cobreix el període de la dominació de França sobre l'Europa Continental, sota el govern de Napoleó I de França. Oficialment, el terme es refereix al període comprès entre 1804 i 1814, des del final del Consolat fins a la Restauració de la monarquia borbònica, encara que posteriorment va viure un epíleg conegut com el període dels Cent Dies, de l'1 de març de 1815 a l'abdicació final de Napoleó, el 22 de juny de 1815. Evidentment, es tracta d'un període de la història de França molt marcat per diferents guerres
La Batalla de Waterloo fou una decisiva batalla entre les tropes imperials franceses de Napoleó Bonaparte i les forces angloprussianes comandades per Wellington que va tenir lloc el 18 de juny de 1815 a una planura propera a Waterloo al ducat de Brabant, actualment Brabant Való a Bèlgica. Un exèrcit francès, sota el comandament de Napoleó, va ser derrotat pels exèrcits de la Setena Coalició.
El Congreso de Viena fue convocado en 1814 con el objetivo de proceder al reajuste territorial de Europa. En él participaron las principales potencias, representadas por sus respectivos embajadores: Austria (Metternich), Gran Bretaña (Castlereagh), Rusia (Alejandro I), Prusia (Humbolt) y Francia (Talleyrand). España intervino superficialmente como potencia de segundo orden.
Es coneix com trienni liberal o trienni constitucional a el període de la història contemporània d'Espanya que transcorre entre 1820 i 1823 (el 18 de març de 1820, a Madrid, Ferran VII es obligat a jurar la Constitució espanyola de 1812 ia suprimir la Inquisició espanyola) ; que constitueix el període espanyol de revolucions de 1820, i que és intermedi dels tres períodes en què es divideix el regnat de Ferran VII: posterior a l'sexenni absolutista (1814-1820) i anterior a la dècada ominosa (1823 a 1833)
Grècia, sotmesa a l’Imperi Turc des del segle XVI, havia desenvolupat un profund sentiment nacional durant dècades. A més, la seva burgesia va finançar el moviment revolucionari que va lluitar per la independència durant gairebé deu anys (1821-1830). Occident, però, va interpretar aquesta lluita del poble grec per la seva independència com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar.
La història de Bèlgica es divideix tradicionalment en dos grans episodis. El primer d'ells és aquell que comprèn la història del conjunt de territoris que van formar l'any 1830 l'Estat de Bèlgica pròpiament dit (doncs mai va ser independent d'una manera estable abans d'aquest any). El segon reprèn la successió d'esdeveniments a partir d'aquesta data clau, que suposa el naixement de Bèlgica com a nació independent política i territorialment.
La Segona República Francesa va ser el règim polític republicà instaurat a França durant el període comprès entre el 25 de febrer de 1848 i el 2 de desembre de 1852. Malgrat la seva brevetat, es van produir grans reformes que portarien a implantar el sufragi universal masculí, així com l'abolició definitiva de l'esclavitud a les colònies franceses. El 24 de febrer de 1848 s'inicia el període amb la proclamació provisional de la República a París de la que més endavant, el 10 de desembre surt elegit com a President de la República Francesa Lluís Napoleó Bonaparte. El 2 de desembre de 1852 s'esdevé el cop d'estat del mateix president, que un any després es converteix en Napoleó III. S'inicia el Segon Imperi. Durant la primera etapa de la República es va viure la tensió entre els partidaris de la "República democràtica i social" (en francès: République démocratique et sociale) i aquells que defensaven un model republicà liberal, conflicte que esclatà durant les Jornades de Juny.
We'd love to hear from you. Please send questions or feedback to the below email addresses.
Before contacting us, you may wish to visit our FAQs page which has lots of useful info on Tiki-Toki.
We can be contacted by email at: hello@tiki-toki.com.
You can also follow us on twitter at twitter.com/tiki_toki.
If you are having any problems with Tiki-Toki, please contact us as at: help@tiki-toki.com
Close